15 de juny 2007

Amatriciana

Dimenche vos parlavi de bucatinis. Este soar, se siam mai (encore) fachs de bucatinis (lo rèsti dàu paquet, i a gis (pas) de secret) mai aquèu còp, coma son lo mai coneiguts, a l'amatriciana.

La promiera fes que lei manjèri com’aquò èra dins un pichon restaurant dins lo trastevere (un quartier de l’àutre costat dàu Tibri) de Roma. Èri a l’epoca un joveni avocat deslocalisat de mon burèu de Milan per trabalhar sus un transaccien dins la capitala. Èra lo promier soar de mon sojorn, a pena arribat a la capitala, despaïsat e afamat. Aquèu platàs de pastas m’encantèt. Me soveni que pèr digerir lo tot, m’entornèri a l’ostèu a pè amé un glacet àu limon cromprat àu costat dàu Panteon.

La cosina (cuisine) romana es de cosina que li dison pàura (pauvre), un pàuc coma m’agrada, es a dire, simple e a partir de pas grand càusa.

Fasètz rimar (rissoler) d’aise (lentament) d’alhet escrachat, de ceba (oignon) copada en pichons mossèus e doas fuelhas de sàuvi dins un pàuc d’oli d’òuliva (que siegue extra-vièrgi, fa la differenci) e una trancha de lard (de Colonnata, se possible, coma me n’a polidament remportat ma fremna de Toscana lo més passat - le cadeau qui arrache -) dins una sartan. Puei, viejatz (versez) de peitrina tubada e/o de ventresca copada(s) en dats (en dés). Quant es cuecha la carn (vianda), viejatz-la dins una bòla, metetz de novèu la sartan sus lo fuec, viu (vif) aquesta fes, e viejatz-li de pomas d’amor (tomates) concassadas dins son jus. Laissatz coire pèr doas minutas, puei abassatz lo fuec e viejatz-li la carn. Dàu tèmps que lo tot mijòta lentamente, fasetz coire lei pastas dins d’aiga bolhida e salada. Quant son cuechs àu dente lei bucatinis, esgotatz-lei e mesclatz-lei amé la salsa. Tenetz un pàuc d’aiga deis pastas pèr ajudar a ben mesclar lo tot.

Manjatz amé de fromatgi pecorino (un fromatgi de feda sèc) o de parmesan e de pebre negre amé un bòn chicolon de vin rotge ben lòrd (lo vin chileni Palo Alto Reserva que beguèri esto soar faguèt l'afaire). I a gis besohn de salar la salsa perque lo lard, la ventresca e la peitrina saron ja salats.

Aquela recèta es dàu mitique (e milanés) Tamburo, lo vielh cosinier dei parents de Luigi a Varese (Italia).



Le lard, de Colonnata ou pas, est mon péché mignon et la clé d’un apéro réussi. Essayez de mettre deux ou trois tranches de lard trés finement coupées sur un morceau pain chaud…vous oublirez les Curlis!

Je me souviens d’ailleurs un soir, atablés dans la cuisine d’une vieille ferme (colonie de vacances l’été) à Saint Pé de B. dans les Pyrénées, sous un gros morceau de lard pendu au plafond. Le chef m’en trancha deux lamelles pour agrémenter ma soupe de légumes (que j’ai finie en faisant chabrol). Èra lo soar avans que saunassiam lo nòstre de cochon…

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Ca donne envie ce genre de choses... Vivement l'été, je vais quand même essayer de monter un coup à Londra... Ou alors on s'organise un week end chez le suisse...

Platjaire ha dit...

Monte dans la nouvelle maison.

Anònim ha dit...

Le Suisse vous attend....je suis en train d'organiser les vacances..on verra bien :)
j'ai revus Tamburo a noel (il a fais un "capons" chez mes parents)..plus bourré que vif...La mitica Ammatriciana...on devrai la faire avec le "guanciale" ou la joue du porcel et sans les ognions mais bon improviser en cuicine est un must :)
A + mes chers ..flo tu as pris la maison neuves ?

Platjaire ha dit...

A part un rhume, on a encore rien pris.

Le guanciale tu ne le trouves pas facilment en Angleterre, cependant les Anglais ont du bon bacon.

Tu ne mets pas d'oignon? mais un peu de l'echalotte? de l'ail?

Anònim ha dit...

pas d'ail surtout pas ho malheureux... non non seulement guanciale et tomates...et pecorino romano après..

Platjaire ha dit...

tu vois, c'est bien de parler.

Anònim ha dit...

Flo tu te souviens ???????????????????

J'ai une larmette..............

Anònim ha dit...

Tu te souviens ????????????

J'en ai une larmette grasse qui coule .........